Vaig néixer el 10 de maig de l’any 1958 en el poblet de Salitja, en una masia. Recordo quan tornava del col·legi del poble travessant boscos i contemplant embadalida la catifa de colors dels camps de fenc, naps i d’userda.... flairant el perfum de les seves flors i escoltant el zumzejar dels insectes... Així va ser com els meus sentits s’afinaren a l’extrem.
Ja de ben menuda dibuixava i escrivia d’una forma que els mestres no arribaven a comprendre. La meva imaginació volava més enllà de les muntanyes que tenia prohibit travessar. Quan als disset anys vaig entrar a la fàbrica del poble el trasbals produït en mi va ser esfereïdor... i així va ser que vaig prendre la meva eina d’escriure permetent-me expressar en forma de poemes el dolor i l’angoixa que sentia tancada dins aquelles parets altes, de finestres petites i opaques on el fum i el soroll tenien com a deure apagar l’alegria. Recordo que només un munt de safates de plàstic arrenglerades a la paret de colors vermells, grocs i verds ornaven com flors aquell cementiri.
Quan al cap de vuit anys vaig anar a Caldes de Boi a treballar en el balneari em pessigava el braç per creure’m que havia sortit de la fàbrica. Allà es va desvetllar el meu instint d'aprendre diverses tècniques de massatge terapèutic per anar descobrint el ser humà amb la seva totalitat. Aquell estiu rodejada de muntanyes i d’una atmosfera nítida va ser el bressol on la meva ànima és va nodrir agafant la empenta per seguir el camí de la sanació tan de mi mateixa com dels demès sers. Des de llavores m’he anat enriquint d’aquest compartir amb les persones. El meu treball esdevingué una joia que centellejava sota la meva mirada que en qualsevol racó s’aturava a escriure un poema o be un relat. I amb el pas del temps la meva faceta d’escriptora i de massatgista continua ballant al mateix compàs, essent una parella que balla al ritme del batec de la vida.
.jpg)
Memoro aquells anys escrivint articles a la revista del poble quan un jove em va aturar pel carrer dient-me: “El teu escrit sobre els homes que porten armadura ha fet plorar a algun dels meus amics, com els ha emocionat”. O la incertesa d’aquell pagès que no podia arribar a entendre que no tingues cap títol universitari:” Tu, has estudiat periodisme? Veritat” –repetia. Diuen: “Els teus escrits són la veu de l’ànima i l’ànima no fa faltes quan s’expressa, es plasma en el paper d’una manera fàcil, sense entrebancs mentals”. La meva manca d’estudis o títols fins fa poc m’havia semblat que era una adversitat, tot i que amb el pas del temps he anat adquirint la consciencia de que sóc una planta silvestre arrecerada que no ha estat contaminada, d’aquí que pugui oferir el meu peculiar perfum i colors. He tingut aquesta certesa sobretot quan he escrit el meu primer llibre “A MIS DOS SOLES”. La meva millor mestra ha estat la natura i sobretot els sers humans que de sobte apareixen en el meu camí deixant-nos caure, respectivament, llavors en els nostres jardins interns. En la nostre part mental, emocional i espiritual. “les llavors de l’amor germinen meravellant el jardí de la terra”.
MLluïsa Valls i Carreres.
Ja de ben menuda dibuixava i escrivia d’una forma que els mestres no arribaven a comprendre. La meva imaginació volava més enllà de les muntanyes que tenia prohibit travessar. Quan als disset anys vaig entrar a la fàbrica del poble el trasbals produït en mi va ser esfereïdor... i així va ser que vaig prendre la meva eina d’escriure permetent-me expressar en forma de poemes el dolor i l’angoixa que sentia tancada dins aquelles parets altes, de finestres petites i opaques on el fum i el soroll tenien com a deure apagar l’alegria. Recordo que només un munt de safates de plàstic arrenglerades a la paret de colors vermells, grocs i verds ornaven com flors aquell cementiri.
Quan al cap de vuit anys vaig anar a Caldes de Boi a treballar en el balneari em pessigava el braç per creure’m que havia sortit de la fàbrica. Allà es va desvetllar el meu instint d'aprendre diverses tècniques de massatge terapèutic per anar descobrint el ser humà amb la seva totalitat. Aquell estiu rodejada de muntanyes i d’una atmosfera nítida va ser el bressol on la meva ànima és va nodrir agafant la empenta per seguir el camí de la sanació tan de mi mateixa com dels demès sers. Des de llavores m’he anat enriquint d’aquest compartir amb les persones. El meu treball esdevingué una joia que centellejava sota la meva mirada que en qualsevol racó s’aturava a escriure un poema o be un relat. I amb el pas del temps la meva faceta d’escriptora i de massatgista continua ballant al mateix compàs, essent una parella que balla al ritme del batec de la vida.
Memoro aquells anys escrivint articles a la revista del poble quan un jove em va aturar pel carrer dient-me: “El teu escrit sobre els homes que porten armadura ha fet plorar a algun dels meus amics, com els ha emocionat”. O la incertesa d’aquell pagès que no podia arribar a entendre que no tingues cap títol universitari:” Tu, has estudiat periodisme? Veritat” –repetia. Diuen: “Els teus escrits són la veu de l’ànima i l’ànima no fa faltes quan s’expressa, es plasma en el paper d’una manera fàcil, sense entrebancs mentals”. La meva manca d’estudis o títols fins fa poc m’havia semblat que era una adversitat, tot i que amb el pas del temps he anat adquirint la consciencia de que sóc una planta silvestre arrecerada que no ha estat contaminada, d’aquí que pugui oferir el meu peculiar perfum i colors. He tingut aquesta certesa sobretot quan he escrit el meu primer llibre “A MIS DOS SOLES”. La meva millor mestra ha estat la natura i sobretot els sers humans que de sobte apareixen en el meu camí deixant-nos caure, respectivament, llavors en els nostres jardins interns. En la nostre part mental, emocional i espiritual. “les llavors de l’amor germinen meravellant el jardí de la terra”.
MLluïsa Valls i Carreres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada